El rei En Jaume I volia conquerir el regne
moro de València. Feia uns dies que el rei havia conquerit Borriana i
tenia les tendes muntades a prop del poble, en una plana assolellada.
Aquells dies precisament una oroneta va arribar-hi amb les seues
companyes, li va agradar el lloc i s'hi quedà.
Les tendes eren de colors molt vistosos;
dalt els pals que les aguantaven volaven gallarets i al mig del
campament hi havia la tenda reial, la més alta, la més bonica de totes.
L’oroneta, de seguida, se’n va enamorar i
construí el niu al pal del mig. Les seues companyes, passant i
repassant, tot era dir-li:
- No el faces allí… Les tendes són de roba… Qualsevol dia un cop de vent les arrabassarà…
Però ella, com si res. Volia el seu niu
allí, allí, aferrat al pal més alt de la tenda més alta, sota un
gallaret groc d’or amb ratlles vermelles, com una flama. Així és que hi
va fer el niu, hi va pondre els ous, els va covar i en van nàixer les
oronetes més vives que mai hàgeu vist. Ara, que la pobra oroneta no s'hi
veia de feina, caçava les mosques i els mosquuits a centenars, a
milers, i vinga entaforar-los a les boques de les oronetes, sempre
obertes de bat a bat.
Mentre l’oroneta s’afanyava pel menjar dels
fills, el rei En Jaume es disposava per avançar cap a València. Va eixir
de la tenda amb el casc lluent al cap, la capa de viatge damunt les
espatles i a punt per muntar a cavall, quan els servents van començar a
desparar la tenda. Però la pobra oroneta, en sentir com sorollava el
pal, va endevinar que tot aquell enrenou acabaria amb el seu niu i les
seues oronetes. I començà a volar i xisclar… Aleshores, el vol
desesperat de l’oroneta va fer que el rei alçara els ulls, i ell, que
era rei, sí que se’n va adonar del que passava.
- Atureu-vos -va dir als seus servents-. No
despareu la tenda. Aquesta oroneta hi ha fet niu a la nostra fe i fins
que no se n’haurà anada amb els seus fills la nostra tenda restara
alçada.
L’oroneta, que va entendre el que passava,
voleià el cap del rei com agraint-li-ho i va retornar al niu on els
petits badaven, però tota la seua vida se’n va recordar. I quan ho
contava als seus fills, néts i besnéts quedava una miqueta somniosa, com
si veiera la imatge del cavaller més gentil, alt i ben plantat.
I quan el rei fou molt vell, va voler que aquest fet fora escrit en la seua Crònica, perquè tothom ho sabera.
Text d’A. Garriga reproduït del llibre Veles i vents
---------------------------------------------------------------------------------------------------
Aci teniu una versió del conte realitzada amb ombres xineses per xiquets i xiquetes:
I ací teniu també un vídeo amb els moments més importants a la vida de Jaume I.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada